La Romanística europea i la llengua catalana. Meyer-Lübke i

Das Katalanische

1

Índex

1. Introducció

2

2. Text, Contextos i Conceptes

3

2.1 Resum general de Das Katalanische

3

2.2

El context històric

5

2.3 El mètode d′investigació a Das Katalanische

6

2.4 Interpretació de Das Katalanische

8

3. Resum

12

Bibliografia

14

---

La Romanística europea i la llengua catalana. Meyer-Lübke i

Das Katalanische

2

1. Introducció

Els començaments de la catalanística destaquen ja en el segle XVIII, però sempre van

ser molt generals, diem que solament s′ocupaven poc dins dels espectres de la

romanística. Neumann no dedica en el seu llibre

Die Romanische Philologie - Ein

Grundriß

més que una pàgina. Però encara que solament és una, diu molt clarament:

Den Übergang vom Provenzalischen zum Spanischen bildet das

Katalanische, ein in der franz. Grafschaft Roussillon, im östlichen

Spanien und den benachbarten Inseln gesprochenes romanisches Idiom:

während man früher meist das Katalanische, soweit es diesseits der

Pyrenäen gesprochen wird, als provenzalische, soweit es jenseits

derselben gesprochen wird, als spanische Mundart anzusehen pflegte,

räumt man jetzt doch allgemein dem Katalanischen die Stellung einer

selbständigen romanischen Sprache ein.

1

Este llibre data de 1886 però encara ha de passar molt de temps per que els romanistes

reconegueran la independència de la llengua catalana. Encara en 1925, quan Meyer-

Lübke va publicar el seu llibre

Das Katalanische

no hi existia una opinió unitària

entre els romanistes de tota Europa sobre l′estatus del català. Les tres teories més

populars eren 1) que el català és un dialecte del provençal, opinió de per exemple

Morel-Fatio 2) que es tracta d′un dialecte de l′espanyol, opinió de Saroïhandy o bé 3)

ho que ja deia Neumann, que el català és una llengua autònoma. Entre els defensors

d′aquesta teoria hi havia per exemple Diez que classificava el català com a llengua

autònoma, provinent del provençal o Wartburg que la classificava com a llengua

hispanoromànica autònoma.

Das Katalanische

, llibre de Wilhelm Meyer-Lübke és ja un text històric, segon

Calaforra "un text gairebé mític per als estudiosos de la llengua catalana, que va tenir

una importància relativament notable entre els nostres romanistes de principis de

segle"2. Si bé no aconseguí un especial ressò fora de les fronteres (no sols temàtiques)

de la "hispanística" tothom accepta que es tracta d′una de les obres clàssiques de la

primera catalanística. Això no es deu a una especial genialitat del text.

L′excepcionalitat d′aquest llibre dins la lingüística catalana rau en alguns altres

factors, com ara: 1) El format, es tracta d′un

llibre

-no d′un article, un capítol d′un

llibre més ampli, un tractat prescriptiu (com qualsevol de les gramàtiques del

moment, llevat de la de Fabra de 1912) o una apologia de la llengua, feta a l′estranger.

1

Neumann, F.,

Die Romanische Philologie

, Leipzig, 1886

2

Calaforra, G,

Wilhelm Meyer-Lübke i das Katalanische

, Barcelona, 1998

---

La Romanística europea i la llengua catalana. Meyer-Lübke i

Das Katalanische

3

2) El seu autor no era un dels estudiosos catalans més preparats: l′escrivia un mite viu,

llavors patriarca de la romanística. 3) El seu contingut -descriptiu, comparatiu i

històric- era suficientment dens, solvent i polèmic com per generar discussions de

llarg abast.

Això és la raó perquè en aquest treball em concentraré sobre tot en aquest llibret

famós.

2. Text, Contextos i Conceptes

2.1 Resum general de Das Katalanische

S′ha dit moltes vegades que, amb aquest text, Meyer-Lübke reconeix per al català

l′estatus d′una llengua romànica autònoma que sempre se li havia negat , i que la

situava dins el bloc gal.loromànic. Però també cal dir que Meyer-Lübke no és el

primer romanista que reconeix autonomia al català: Com dit abans Neumann ja va

reconéixer el català com a llengua autònoma en 1886 i apart d′això el catàleg de les

llengües romàniques no comença a estabilitzar-se fins els treballs de Wartburg3 a

quin Meyer-Lübke també es referix. D′aquesta manera ni el català és reconegut com a

llengua independent per primera vegada en el

Katalanische,

ni la romanística

posterior ha estat tan unànime en aquest punt com s′ha dit sovint. El reconeixement

del català comença a ser problemàtic quan la incipient ciència lingüística es proposa

d′establir un catàleg de totes les llengües derivades del llatí. Es pot afirmar que el

reconeixement de l′autonomia del català és un problema des del principi de la

lingüística romànica, amb vacil.lacions i indecisions que es perllongaran fins entrat el

segle XX. Observem la posició ambivalent de Raynouard. Dins la seva teoria

estranya, que assenyala la

langue romane

(=occità) com a origen de les llengües

romàniques, afirma que el català és la llengua més propera a l′idioma d′origen ("Le

catalan est, de tout les idiomes qui apparitiennent à la langue romane, celui qui s′en

rapproche le plus...")4. I no més això, sinó que assenyala l′existència de gramàtiques i

diccionaris que n′asseguren la fixació, en remarca la regularitat "interna" i afirma la

seva especificitat "honorable" entre els idiomes veïns:

"Le catalan est depuis long-temps une langue fixée; elle a des grammaires, des

dictionaires"; "Je l′ai dit et je crois devoir le répéter, le catalan est un idiome régulier,

3

op.cit.,

p.26

4

Raynouard, F.,

Grammaire comparée des langues latines

, París, 1821, p.XXXVIII

---

La Romanística europea i la llengua catalana. Meyer-Lübke i

Das Katalanische

4

soumis à des formes constantes; il mérite un rang honorable dans l′opinion des savants

qui étudient le mécanisme des langues et les formes qui les caractérisent"5.

La individualitat i independència del català va ser reconeguda també per Körting,

Neumann i Gröber, a qui Meyer-Lübke també es refereix en la introducció del

Katalanische

.

Meyer-Lübke es mostra bastant reservat a totes les discusions i deixa el lector prendre

la desició que més li agrade, és dir ell presenta el seu punt de vista i deixa clar en el

pròleg:

"Man könnte daher erwarten, dass ich etwas eingehender mich darüber

ausspreche, warum ics Mundartgrenzen annehme, warum größere und

kleinere Sprachgruppen, die zu ihren Nachbarn in verschiedenem

Verwandschaftsverhältnisse stehen. Ich unterlasse das aber, nicht nur,

weil ich eine gewisse Abneigung gegen theoretische Erörterungen hale,

die allzu leicht in das rein Akademische ausarten, sondern auch, weil das

Büchlein soviel Tatsachenmaterial für die Beantwortung der Fragen gibt,

dass ich es füglich jedem Leser überlassen kann, zu urteilen, wie es ohm

gat scheint."6

Ja en la introducció presenta primer totes les teories dels distints romanistes. Comença

amb Diez i la seva teoria de la llengua independent:

"Die katalanische Sprache, denn so dürfte man auch der

zunächstliegenden Provinz die über den spanischen Osten und die Inseln

sowie über die französische Provinz Rousillon verbreitete nennen, steht

zur provenzalischen nicht eigentlich im Verhältnis einer Mundart; sie ist

vielmehr ein selbständiges, mit ihr zunächst verwandtes Idiom, und nie

hat man im Lande, wo sie geredet wird, wie viele seiner Dichter auch

provenzalisch sangen, diese Sprache als die literarische anerkannt."7

Segueix contraposant la cita de Gröber que parla d′una varietat provençal: "Das

Katalanische gehört zur galloromanischen und nicht zur hispanischen (kastilianisch-

portugiesischen Familie); es ist such kein Mittelglied zwischen buiden, sondern eine

bloße Spielart des Provenzalischen.8" Cal dir aquí que Gröber, quan parla d′una

Spielart

no fa ninguna evaluació referent a la jerarquia dels idiomes sinó que per a ell

és important el fet que es tracta d′una llengua gal·loromànica i no iberoromànica.

Després presenta les cites de

Saroihandy: "Trotz der Unterschiede, dia gegenwärtig

vom Kastilischen dia heute in Katalonien gesprochene Sprache trennen, liegt, meinen

wir, wohl kein Anlass vor, sie von der Gruppe der hispanischen Sprachen

5

op.cit.

, p.XXXIX

6

Meyer-Lübke,

Das Katalanische. Seine Stellung zum Spanischen und Provenzalischen

, p.VII

7

op.cit

., p.1

8

op.cit.

---

La Romanística europea i la llengua catalana. Meyer-Lübke i

Das Katalanische

5

auszuschließen9" i de Morf: "Dieses Katalanisch stammt aus Hispanien, wo es heute

allmählich ins Aragonesische übergeht, wie dieses ins Kastilische.10" que són

els dos

representants de la teoria iberoromànica. Meyer-Lübke mateix dit solament en una

petita frase la seva opinió: "An Morel-Fatio schloß ich mich an: "Das Katalanische ist

ein im 8. Jahrhundert nach Spanien gebrachtes Provenzalisch.11"

2.2 El context històric

L′any 1925 apareix el llibre

Das Katalanische. Seine Stellung zum Spanischen und

Provenzalischen

de Wilhelm meler. Aquest llibre es va convertir en un dels textos

sobre el català més discutits de la primera meitat de segle. L′autor s′hi proposava

d′analitzar comparativament el català, l′occità i l′espanyol, amb la finalitat de deduir-

ne relacions i determinar la posició del català en relació amb els seus veïns més

immediats. Arran de la publicació parteix la polèmica lingüística de la romanística, la

que tracta d′atribuir el català a les llengües gal.loromàniques o iberoromàniques. Per a

Meyer-Lübke el català és clarament una llengua gal.loromànica com dit abans

provinent del provençal, encara que cal dir que en els seus estudis i comparacions

amb l′espanyol i el provençal reconeix de vegades que el català té en comú certs

aspectes amb les llengües iberoromàniques que no té amb les gal.loromaniques. Però

la seva decisió per la línea gal.loromànica es pot explicar amb el fet que Meyer-

Lübke era sobretot un romanista que es dedicava més a les llengües "clàssiques" (no

llatí sinó el francés i l′italià). L′autor no es ningú desconegut en esta època. És amb

Gröber, Schädel, Wartburg i altres un dels més populars dins la romanística europea.

Amb els seus llibres

Einführung in das Studium der Romanische Sprachwissenschaft

de 1920 i

Grammatik der Romanischen Sprachen

de 1890 i moltes més, tots presentat

d′una manera mol sistemàtica, es va fer un dels grans romanistes. Després d′una llarga

tradició de romanística Meyer-Lübke publica el seu últim llibre que és

Das

Katalanische

.

Com he dit abans, en la introducció d′aquest llibre presenta bàsicament totes les

teories que existeixen en aquesta època. No es distancia de ninguna i solament dit en

una petita frase que esta d′accord amb Morel-Fatio.

9

op.cit.

, p.2

10 op.cit.

, p.3

11 op.cit.

, p.2

---

La Romanística europea i la llengua catalana. Meyer-Lübke i

Das Katalanische

6

2.3 El métode d′investigació en Das Katalanische

Meyer-Lübke parteix d′un bagatge teòric plenament vuitcentista i vinculat a la creació

"científica" de Friedrich Diez12 al comparatisme hereu dels Schleicher i als

Junggramatiker

clàssics. La seva peculiaritat es concentra en dues qualitats que no

trobem en altres companys de generació: per una banda, la incapacitat confessada i

explícita de dedicar-se a la pura discussió teòric-metodològica, tal com ho feien els

corrents renovadors com la geografia lingüística, l′idealisme de Bendetto Croce i

Voßler o la mateixa neogramàtica13 (respecte de la

Stammbaumtheorie

); d′altra banda,

també el caracteritza la unió entre la perseverança en patrons teòrics que assignen un

valor gairebé exclusiu a la qüestió formal i l′adopció lenta però segura d′idees

procedents de corrents moderns. Una altra característica que la seva obra mostra és la

intenció de mostrar les paraules en tota la seva concreció geogràfica - també típic per

a aquesta època-, tot relacionant-los ensems amb la història cultural, amb l′etimologia

i amb la semàntica.

S′ha de tenir en compte que Meyer-Lübke va viure una època de canvis ràpids en la

metodologia romanística i en la concepció de l′objecte d′estudi. Cap a 1925, la

lingüística romànica ja ha fet notables progressos en el sentit de superar la

momificació teòrica i conceptual dels neogramàtics "purs". A més, s′han donat els

primers passos a cap a l′estudi seriós de la interferència i les varietats lingüístiques

mixturades: és el cas dels treballs de Schuchhardt sobre els criolls, els substrats

estudiats per Ascoli o pel mateix Meyer-Lübke, la influència de les llengües indígenes

a Sud-amèrica etc. Però també hi ha novetats teòriques i metodològiques que afecten

de manera més profunda i directa a l′autor. Així per exemple els nous rumbs per a la

dialectologia i la lingüística general traçats per la geolingüística. És l′època també de

les teoritzacions de Jaberg (

Sprachgeographie

). No sols això, sinó que alguns

lingüistes han començat a aplicar a l′estudi lingüístic punts de vista idealistes.14

Però fins i tot es pot dir que Meyer-Lübke, encara que tinga aspectes de moltes

escoles lingüístiques és un neogramàtic bastant pur. Els seus treballs, des dels primers

fins als últims i des de les separates més petites fins als volums més grossos

demostren un espirit predisposat a l′orde i a la rutina, amant de la regularitat i de la

12 Comparar Iordan,

Lingüística Románica

, Madrid, 1967, p.17-35

13 op.cit

14 Per a més informació veure Calaforra, p.20-20

---

La Romanística europea i la llengua catalana. Meyer-Lübke i

Das Katalanische

7

disciplina, i que veu en el llenguatge humà un producte més o menys rígid, sense

molta iniciativa creadora ni fantasia, ple de sobrietat i naixcuda tan sols per la

necesitat inevitable que tenen els homes de entendre′s entre ells. Dotat de semblants

qualitats, Meyer-Lübke havia de abraçar amb tota confiança la doctrina dels

neogramàtics. La teoria dels neogramàtics deia què allò que era important de la

lingüística hauria ser l′home, ja que és el que dóna al llenguatge l′existència. Què la

llengua no és una entitat autònoma: viu dins de la col·lectivitat dels seus parlants, els

quals per això, determinen la seva evolució. Per a coneixer la llengua, és dir, el

llenguatge humà en general, la facultat de parlar dels homes, segon els neogramàtics

no és necessari, com es feia de costum, estudiar comparativament els idiomes

indoeuropeus, especialment els antics, amb el fi d′arribar a la llengua indoeuropea

comú. Per a ells és precis investigar les llengües i dialectes actuals. El camp d′estudis

més investigat pels neogramàtics era la fonètica. Meyer-Lübke va fer d′aquestes

regles un credo lingüístic per tota la seva vida.. En

Das Katalanische

i en les altres

obres es nota com Meyer-Lübke es dedica sobre tot a la fonètica. La morfologia i la

sintaxi no ocupen més que unes pagines, en canvi la fonologia més que la meitat del

llibre. Es dedicà també a l′estudi del llatí però sempre en punt de referencia a les

llengües romàniques. L′indoeuropeu en els seus estudis no té cap presencia, per contra

es dedicava als idiomes indígens de Latinoamèrica i també per suposat al català amb

un llibre cencer, cosa que, com dit, abans no ho havia fet ningú. Iordan resumia la

importància de Meyer-Lübke per a l′època així: "El valor de Meyer-Lübke para la

època de 1885 a 1905-1910, asi como su inconsistència para nuestro tiempo, reside

precisament en que abrazó con calor y confianza la doctrina de los neogramáticos,

aplicándola de forma regular y consecuente no sólo al comienzo de su actividad

científica, sino también después.15"

Alló que també influeix molt en Meyer-Lübke és el mètode, que té un notable

contingut d′estudi antropològic, i en el qual té una directíssima responsabilitat Meyer-

Lübke (presumpte positivista a ultrança, segons alguns): el

Wörter und Sachen

.

Aquest mètode d′estudiar el lèxic d′una llengua consisteix en l′observació que moltes

paraules, quan passen d′una llengua a una altra, no circulen soles, sinó que migren

amb les coses que dominen. Una peça de vestir, una eina agrícola, etc., adoptades per

15 Iordan, p.37

---

La Romanística europea i la llengua catalana. Meyer-Lübke i

Das Katalanische

8

una col·lectivitat humana, en la qual abans eren desconegudes, vénen del país d′origen

amb les seves determinacions. D′esta manera el poble que els rep enriqueix

simultaneament la seva llengua i la seva cultura material.

2.4

Interpretació de

Das Katalanische16

Aquest discurs va mostrar més o menys la història de les relacions entre la llengua

catalana i la lingüística romànica. Això també serveix, per una banda, per donar una

imatge més clara i menys tòpica de la "independització" del català en el catàleg de les

llengües romàniques; i d′altra banda, proporciona un marc de referència on situar les

observacions sobre l′ús dels conceptes en

Das Katalanische

i sobre tot el punt de vista

de Meyer al voltant d′aquest tema.

Al llarg de les gairebé dues-centes pàgines de text, la distinció onomàstica entre

català, provençal i espanyol és ferma, clara i constant. Això fa sospitar que, per

omissió, i almenys teòricament, l′autor concedeix un rang equivalent a totes tres

llengües. Però el contingut d′espanyol, curiosament, es troba superordinat respecte del

de castellà. Són nombrosos els fragments del llibre on es fa la diferència entre

espanyol

, "llengua comuna, literària i que inclou una sèrie de dialectes", i

castellà

,

"dialecte (de l′) espanyol". Mirant aquesta llista de passatges es veu més clar:

1) "Das Kastilianische enfernt sich hier vom Westasturischen und Leonesischen..." (§ 2)

2) "...nicht katalanisch

ü

erst unter aragonesischem oder kastilianischem Einfluss allmählich vor

u

zurückgewichen ast." (§3)

3) "Daher wird es richtiger sein, dia aragonesische Entwicklung als eine Fortsetzung der

kastilianischen zu betrachten." (§9)

4) "Such im Valenzianischen kennt man donés stimmlose Aussprache der s-Laute und hier

handelt es sich um spanischen Einfluss. Wieweit such

s

im Norden stimmlos wird, vermag ich

nicht zu sagen, jedenfalls aber sehen wir hier deutlich einen kastilianischen Einschlag..." (§18)

5) "Dia spanische Entwicklung (...), ist speziell leonesisch-kastilianisch, nicht aragonesisch..."

(§26)

6) "santand.

Quimba

gegenüber span.

Quima

." (§39)

7) "Dia spanischen Beispiele sind wenig zahlreich (...) gehören sichtlich zusammen, und zwar in

dia Sphäre des weltlichen und geistigen Feudalwesens, das über dia Pyrenäen nach Spanien

gekommen ist..." (§93)

8) "... nur ist eben dieser Text nicht kastilianisch, sondern aragonesisch." (§107)

16 Comparar Calaforra i Baldinger

---

La Romanística europea i la llengua catalana. Meyer-Lübke i

Das Katalanische

9

9) "... an der Annahme, dass im Katalanischen ein sekundärer kastilianischer Einfluss vorliege,

fast halten dürfen." (§109)

10)"...heute in Barcelona wohl in Nachahmung des spanischen allerdings nicht unüblich." (§112)

11)"...dia lange politische Zugehörigkeit Kataloniens zu Kastilien Unterschiede verwischt haben

kann." (§116)

Aquesta bateria d′exemples mostra diverses idees interessants. En primer lloc,

espanyol

és un terme de rang superior i general que aplega a dins seu

castellà,

aragonés, asturià, lleonés, santanderí,

etc. Però, tot i això, de vegades trobem

incoherència o vacil.lació en l′ús terminològic; és el cas de 4), on els ensordiments

són atribuïts a l′influx

castellà=espanyol

. És el que s′esdevé, també en 6), on la forma

de Santander és oposada a la forma

espanyola

(hom hi hauria esperat

castellana

, però

de tota manera això pot significar

forma dialectal

`versus′

forma general

i, per tant, la

contradicció seria només relativa). D′altra banda, si comparem 7) i 11), podem deduir

que l′autor fa una equivalència entre

Castella=Espanya

`versus′

Catalunya

, cosa que

coincideix amb altres passatges, com el següent:

12)"...wer mit spanischen Lautgewohnheiten durch Katalonien nach Frankreich fährt, der mag,

wenn ihm beim Verlassen von Rousillon das

ü

entgegenschallt, sich mindestens ebenso sehr in

fremden Landen fühlen, wie früher als er statt

hazer

ein

fer

, statt beiner Diphtonge

ie

und

ue

dia einfachen Monophtonge hört." (pròleg)

Si per a Meyer-Lübke

espanyol

inclou

castellà

i, de vegades,

Espanya

equival a

Castella

, cal veure també què significa per a ell

provençal, català

i

Catalunya

. Pel

que fa a

provençal,

el cas és curiós. Per començar, cal remarcar que per a ell -com per

a la immensa majoria d′erudits de l′època- el concepte de

provençal

és purament

lingüístic i no va lligat a cap gentilici ni topònim

nacional

global. Per a estos

estudiosos, el territori lingüístic occità i la seva literatura no són res més que un

entreteniment de despatx universitari, objecte d′investigació més o menys

arqueològica i poca cosa més. En tot cas, si hi algun nom geogràfic ampli i

englobador per lligar, aquest seria el de

migdia francés

. L′àmbit geogràfic que aplega

les terres de llengua occitana és anomenat per referència subordinada a la unitat

estatal a què pertany. Per exemple 12) i els exemples següents:

13)"Er gehört such dem äußersten Süden von Frankreich an, den Dep. Aude, Ariège und dem

Westen bis ans Meer hin mit Ausnahme des Béarn." (§15)

14)"Das gesamte südfranzösische Gebiet scheidet sich mit Bezug auf dia Entwicklung von

zwischensilbischen

d

in drei Gruppen..." (§20)

---

La Romanística europea i la llengua catalana. Meyer-Lübke i

Das Katalanische

10

15)"In Südfrankreich schließt sich ein

l′-

Gebiet an, das nicht nur Ariège und Aude, sondern such

z.T. Hérault umfasst und weit nach Norden reicht." (§47)

16)"In Südfrankreich liegen dia Dinge sehr eigentümlich." (§72)

17)"Als

-abamus-

Gebiet bleibt also nur noch ein Teil von Südfrankreich und Nordfrankreich

übrig." (ibíd.)

18)"... dass dia Mehrheit (der Wörter gallischen Ursprungs) der in Süd- und Nordfrankreich

vorkommenden im Spanischen ganz fehlt, dass dagegen das Katalanische eine nicht

unbeträchtliche Zahl mitbesitzt." (§121)

19)"... altfrz.

Jante

, prov.

Ganta

, noch heute hauptsächlich im südlichen Frankreich dia Wildgans

bezeichnend." ("123)

I si el territori de la llengua provençal és un anodí

migdia francès,

no seria estrany de

trobar la llengua d′aquest territori per referència a la seva veïna septentrional. Tot i

que, en

Das Katalanische,

la denominació més normal per a l′occità és

provençal,

apareix diverses vegades amb el nom de

francés meridional

. Aquest denominació no

és cap novetat, i tampoc no apareix només en aquest llibre. Meyer-Lübke ja lo va

utilitzar en l′

Einführung

i en la

Grammatik

. Tampoc no és exclusiva de Meyer-Lübke,

sinó típica d′aquesta època. Sí que és interessant, en tant que revela una determinada

concepció del fet lingüístic i de la seva relació amb les circumstàncies polítiques. Per

exemple:

20) "Will man auf das

ü

hin das Katalanische vom Südfranzösischen trennen und eine nähere

Beziehung zum Spanischen daraus zu konstruieren, müsste man dann nicht such dia Deutschen

em Oberwallis..." (pròleg)

21)"Dass

a

zu den vorderen Vokalen zählt, ist für das Südfranzösische selbstverständlich." (§20)

Allò que no resulta tan fàcil en aquest llibre, és esbrinar què signifiquen

català

i

Catalunya

, quin és l′abast semàntic exacte que els dóna Meyer-Lübke. Ja al pròleg es

pot trobar una frase que pot fer sospitar una certa atribució d′autonomia o

d′autosuficiència per al català:

22)"Dia großen lexikalischen Arbeiten, dia jetzt in Katalonien unternommen werden, können

dereinst dia Möglichkeit z miner solchen allseitigen Geschichte des katalanischen

Wortschatzes gelen." (pròleg)

A l′aprofundir més en aquest aspecte conceptual, es pot observar que Meyer-Lübke

també aplicava al català l′esquema de relacions llengua-dialecte com per el espanyol.

En aquest cas, el terme supraordinat seria

català

, que a dintre seu inclouria una sèrie

d′unitats parcials subordinades. Es tracta de

valencià, mallorquí, català oriental,

---

La Romanística europea i la llengua catalana. Meyer-Lübke i

Das Katalanische

11

català occidental

, etc.:

23)"Katal.

Nars

, wofür in Mallorca und wohl noch zum Teil auf dem Festland das alte

nas

besteht, dürfte sein

r

von

narils

bezogen haben." (§127)

24)"zu

bisco

gesellt sich valenz.

Bixch, bisch,

das wohl aus dem Spanischen stammt..." (§133)

Però és molt corrent també que

català

, terme general, s′empre per anomenar el "català

de Catalunya", el català estricte:

25)"... und dass Hadwiger danach dia Grenze zwischen katalanisch und valenzianisch bestimmt."

(§7)

26)"Im Katalanischen aber sagt man

arribar

, im Valenzianischen

aplegar

." (§154)

És obvi que això no té res a veure amb cap vel.leïtat "secessionista" per part Meyer-

Lübke, que en altres punts del seu discurs remarca explícitament la catalanitat del

balear i el mallorquí:

27)"Ein Beweiß für dia Annahme, dass einst ganz Katalonien angehört habe, wird nicht

gegeben." (§7)

28)"... dia lange politische Zugehörigkeit Kataloniens zu Kastilien..." (§116)

29)" Tarragon, Valencia, dia Balearen sind Kolonialgebiete, bevölkert, wie wir aus den erhaltenen

Repartimientos wissen, durch Katalanen. (§154)

30)"Davon weiß Katalonien nichts, hat vielmehr dia entsprechenden Formen auf

c

,

Alberique

(Valencia), und heute nicht mehr bestehendes

Almerich.

" (ibíd.)

31)"Such wenn donés Erklärung nicht richtig sein sollte, so bleibt doch dia Verschiedenheit

zwischen Provenzalisch-Katalanisch und Spanisch, und zwar erstreckt sich donés

Verschiedenheit such bis nach Valencia." (ibíd.)

32)"Auffällig ist nun allerdings, dass Valencia, dessen frühere Zugehörigkeit zum katalanischen

Sprachgebiet ziemlich gesichert ist..." (§166)

Amb aquestos exemples, cal dir dues coses. En primer lloc, resulta estranya la

vacil.lació terminològica de

català

, que unes vegades s′empra

per tot

i altres

pro

parte.

Segurament, l′explicació d′aquest fet es troba en la manca de fixació, a principis

del segle, d′un nom unívoc per a la llengua, sobretot a la perifèria del domini

lingüístic. A banda d′això, encara circulava el fantasma del llemosí en la ment

d′alguns. L′altre punt de comentari és la concepció que, segons aquests exemples,

tenia Meyer-Lübke de la paraula

Catalunya

. En els punts 27) a 30), el nom tradicional

del Principat és emprat per abastar tot el domini lingüístic, incloent el País Valencià i

les Balears. No sols considera aquests territoris com a

catalanòfons

, sinó també com

part d′una unitat més àmplia. Al final cal encara aclarir la relació entre el català i

---

La Romanística europea i la llengua catalana. Meyer-Lübke i

Das Katalanische

12

l′occità per a Meyer. Al llarg de moltes pàgines, la posició de l′autor és més o menys

ambigua, de manera que deixa oberta la resposta a la pregunta: "llengua" o "dialecte"?

Però es pot assenyalar, dins d′aquesta relativa indefinició, una actitud implícitament

positiva envers l′autonomia del català, com es pot observar en els següents passatges:

33)"(sobre fronteres lingüístiques i dialectals) ... weil das Büchlein soviel Tatsachenmaterial für

dia Beantwortung der Fragen gibt, dass ich es füglich jedem Leser überlassen kann, zu

urteilen, wie es ihm gut scheint." (pròleg)

34)"Unter diesem "ganzen Gebiet" ist natürlich zunächst nur das Provenzalische verstanden, denn

wollte man den Ausdruck auf "provenzalisch-katalanisch" ausdehnen, so wäre als bewiesen

vorausgesetzt, was erst zu beweisen ist." (§5)

35)"Da nun dieses

-e

aus

-a

nicht provenzalisch ist, so steht der Annahme nichts im Wege, dass

das Verstummen des

-t

noch in dia gemeinsame Periode des Katalanischen und

Provenzalischen gehört." (§49)

36)"Bei den provenzalisch-katalanischen Übereinstimmungen müsste strenggenommen

geschieden werden zwischen aus alter Zeit stammende, aus der Periode, dia man als dia der

provenzalisch-katalanischen Gemeinsprache bezeichnen kann, und jüngeren Eindringlen, dia

für einen engeren Zusammenhang ebensowenig beweisen, wie dia provenzalischen Wörter,

dia noch weiter ins Spanisch-Portugiesische und ins Italienische gedrungen sind." (§119)

Aquests passatges mostren lo que ja havia dit al principi. Que per a Meyer-Lübke el

català és una llengua que part de la base comuna catalanoprovençal i s′independitza

posteriorment. En el §160 ho explícita més clar, es pot dir que aquest paràgraf

resumeix els exemples 33) a 36):

37)Donés ethnologische Verschiedenheit bildet dia Grundlage für dia Scheidung zwischen

Katalanisch und Provenzalisch. Nicht in der Art allerdings, dass irgendwelche

Spracheigentümlichkeiten des Katalanischen sich aus den Sprachgewohnheiten der

vorrömischen, nicht keltischen Bevölkerung geltend machen würden. Denn was dia zwei

romanischen Idiome trennt, das sind durchweg jüngere Erscheinungen. Freilich dia

ausgesprochene gallische Grundlage des nörtlichen, dia ungallische des südlichen Zweiges

kann von denen, dia das romanische

ü

auf ein keltisches

ü

zurückführen, als glänzende

Stütze ihrer Auffassung aufgeführt werden, da ja das Katal.

Ü

nicht kennt. Warum ich dem

nicht beipflichte, habe ich S. 7 aufgeführt. Dia ethnologisch verschiedene Grundlage bringt

es nur mit sich, dass der Zusammenhang ein loserer ist, dass also eine sich anbahnende

Differenzierung nicht im Keime erstickt wird, sondern sich weiterentwickelt, wenn weiter

günstige Bedingungen eintreten. Das ist in der Tat der Fall und von Salow such

entsprechend gewürdigt worden." (§160)

---

La Romanística europea i la llengua catalana. Meyer-Lübke i

Das Katalanische

13

3. Resum

La posició de Meyer-Lübke respecte de la independència del català ha estat, al llarg

del llibre, moderada fins l′ambigüitat, però el rerefons es fa , finalment, clar: per a ell,

català i occità són idiomes romànics suficientment separats com per tenir mateix rang;

malgrat això, s′ha de partir d′una unitat lingüística anterior entre ambdós territoris, una

certa homogeneïtat estructural que es veu esquerdada més tard per fenòmens diversos

(innovacions catalanes sobretot); aquesta separació posterior entre català i occità troba

un factor concomitant - no per una causa o origen - en la diversitat de condicions

demogràfiques i historicopolítiques que separen ambdós àmbits. I finalment el

parentiu més estret entre català i occità prové d′un diasistema llatinovulgar compartit,

la "gal.loromanitat". Aquesta és la síntesi que sembla més escaient, després d′analitzar

la "qüestió conceptual" en tot el seu abast. Meyer-Lübke pren la via intermèdia entre

l′"occitanitat" del català i la independència tòpica, acrítica i immemorial, que és la

separació a partir d′un tronc o diasistema comú. Una visió moderna, si es té en compte

les idees de què partia l′autor.

Fins i tot avui en dia la romanística esta convengut que el català té l′estatut d′una

"llengua pont". Així és va fer final a les discusions si es tracta d′una llengua

gal.loromànica o bé d′una iberoromànica. Meyer-Lübke mateix va reconeixer certes

vagades en

Das Katalanische

que el català té característiques iberoromàniques. Cal

preguntar-se com hauria estat el seu resultat si haguera agafat altres paraules com a

exemple. Pot ser que les característiques iberoromàniques són sobretot influencies

noves, ja que en el últim temps el català va tenir més contacte amb el castellà que amb

el provençal.

De tota manera es pot reconeixer que amb el seu llibret Meyer-Lübke va fer molt per

a la catalanística europea.

---

La Romanística europea i la llengua catalana. Meyer-Lübke i

Das Katalanische

14

Bibliografia

Badía, A.,

Gramática histórica catalana

, Barcelona, 1951.

Baldinger, K.,

Dia Herausbildung der Sprachraüme auf der Pyrenäenhalbinsel

,

Berlin, 1958.

Calaforra, G.,

Wilhelm Meyer-Lübke i Das Katalanische

, Barcelona, 1998.

Fabra, P.

, Grammaire Catalane,

Paris, 1977.

Iordan, I.,

Lingüística Románica. Evolución - corrientes - métodos

, Madrid, 1967.

Iordan, I.; Manoliu, M.,

Manual de Lingüística Románica

, Madrid, 1972.

Lausberg, H.,

Lingüística Románica

, Madrid, 1976.

Meyer-Lübke,

Grammatik der Romanischen Sprachen

, Leipzig, 1890.

Meyer-Lübke, W.,

Einführung in das Studium der Romanischen

Sprachwissenschaft,

Heidelberg, 1920.

Meyer-Lübke, W.,

Das Katalanische. Seine Stellung zum Spanischen und

Provenzalischen.

, Heidelberg, 1925.

Neumann, F.,

Dia Romanische Philologie. Ein Grundriß

, Leipzig, 1886.

Raynouard, F.,

Grammaire comparée des langues latine,

París, 1821.

Wartburg, W.,

La fragmentación de la Romania,

Madrid, 1971.

---