La Romanística europea i la llengua catalana: Meyer Lübke i "das Katalanische"

Índex

1. Introducció

2. Text, Contextos i Conceptes
2.1 Resum general de Das Katalanische
2.2 El context històric
2.3 El mètode d'investigació a Das Katalanische
2.4 Interpretació de Das Katalanische

3. Resum

Bibliografia

1. Introducció

Els començaments de la catalanística destaquen ja en el segle XVIII, però sempre van ser molt generals, diem que solament s'ocupaven poc dins dels espectres de la romanística. Neumann no dedica en el seu llibre Die Romanische Philologie - Ein Grundriß més que una pàgina. Però encara que solament és una, diu molt clarament:

Den Übergang vom Provenzalischen zum Spanischen bildet das Katalanische, ein in der franz. Grafschaft Roussillon, im östlichen Spanien und den benachbarten Inseln gesprochenes romanisches Idiom: während man früher meist das Katalanische, soweit es diesseits der Pyrenäen gesprochen wird, als provenzalische, soweit es jenseits derselben gesprochen wird, als spanische Mundart anzusehen pflegte, räumt man jetzt doch allgemein dem Katalanischen die Stellung einer selbständigen romanischen Sprache ein. ^[1]

Este llibre data de 1886 però encara ha de passar molt de temps per que els romanistes reconegueran la independència de la llengua catalana. Encara en 1925, quan Meyer- Lübke va publicar el seu llibre Das Katalanische no hi existia una opinió unitària entre els romanistes de tota Europa sobre l'estatus del català. Les tres teories més populars eren 1) que el català és un dialecte del provençal, opinió de per exemple Morel-Fatio 2) que es tracta d'un dialecte de l'espanyol, opinió de Saroïhandy o bé 3) ho que ja deia Neumann, que el català és una llengua autònoma. Entre els defensors d'aquesta teoria hi havia per exemple Diez que classificava el català com a llengua autònoma, provinent del provençal o Wartburg que la classificava com a llengua hispanoromànica autònoma.

Das Katalanische, llibre de Wilhelm Meyer-Lübke és ja un text històric, segon Calaforra "un text gairebé mític per als estudiosos de la llengua catalana, que va tenir una importància relativament notable entre els nostres romanistes de principis de segle"^[2]. Si bé no aconseguí un especial ressò fora de les fronteres (no sols temàtiques) de la "hispanística" tothom accepta que es tracta d'una de les obres clàssiques de la primera catalanística. Això no es deu a una especial genialitat del text.

L'excepcionalitat d'aquest llibre dins la lingüística catalana rau en alguns altres factors, com ara: 1) El format, es tracta d'un llibre -no d'un article, un capítol d'un llibre més ampli, un tractat prescriptiu (com qualsevol de les gramàtiques del moment, llevat de la de Fabra de 1912) o una apologia de la llengua, feta a l'estranger.

2) El seu autor no era un dels estudiosos catalans més preparats: l'escrivia un mite viu, llavors patriarca de la romanística. 3) El seu contingut -descriptiu, comparatiu i històric- era suficientment dens, solvent i polèmic com per generar discussions de llarg abast.

Això és la raó perquè en aquest treball em concentraré sobre tot en aquest llibret famós.

2. Text, Contextos i Conceptes

2.1 Resum general de Das Katalanische

S'ha dit moltes vegades que, amb aquest text, Meyer-Lübke reconeix per al català l'estatus d'una llengua romànica autònoma que sempre se li havia negat , i que la situava dins el bloc gal.loromànic. Però també cal dir que Meyer-Lübke no és el primer romanista que reconeix autonomia al català: Com dit abans Neumann ja va reconéixer el català com a llengua autònoma en 1886 i apart d'això el catàleg de les llengües romàniques no comença a estabilitzar-se fins els treballs de Wartburg^[3] a quin Meyer-Lübke també es referix. D'aquesta manera ni el català és reconegut com a llengua independent per primera vegada en el Katalanische, ni la romanística posterior ha estat tan unànime en aquest punt com s'ha dit sovint. El reconeixement del català comença a ser problemàtic quan la incipient ciència lingüística es proposa d'establir un catàleg de totes les llengües derivades del llatí. Es pot afirmar que el reconeixement de l'autonomia del català és un problema des del principi de la lingüística romànica, amb vacil.lacions i indecisions que es perllongaran fins entrat el segle XX. Observem la posició ambivalent de Raynouard. Dins la seva teoria estranya, que assenyala la langue romane (=occità) com a origen de les llengües romàniques, afirma que el català és la llengua més propera a l'idioma d'origen ("Le catalan est, de tout les idiomes qui apparitiennent à la langue romane, celui qui s'en rapproche le plus...")^[4]. I no més això, sinó que assenyala l'existència de gramàtiques i diccionaris que n'asseguren la fixació, en remarca la regularitat "interna" i afirma la seva especificitat "honorable" entre els idiomes veïns:

"Le catalan est depuis long-temps une langue fixée; elle a des grammaires, des dictionaires"; "Je l'ai dit et je crois devoir le répéter, le catalan est un idiome régulier, soumis à des formes constantes; il mérite un rang honorable dans l'opinion des savants qui étudient le mécanisme des langues et les formes qui les caractérisent"^[5].

La individualitat i independència del català va ser reconeguda també per Körting, Neumann i Gröber, a qui Meyer-Lübke també es refereix en la introducció del Katalanische.

Meyer-Lübke es mostra bastant reservat a totes les discusions i deixa el lector prendre la desició que més li agrade, és dir ell presenta el seu punt de vista i deixa clar en el pròleg:

"Man könnte daher erwarten, dass ich etwas eingehender mich darüber ausspreche, warum ics Mundartgrenzen annehme, warum größere und kleinere Sprachgruppen, die zu ihren Nachbarn in verschiedenem Verwandschaftsverhältnisse stehen. Ich unterlasse das aber, nicht nur, weil ich eine gewisse Abneigung gegen theoretische Erörterungen hale, die allzu leicht in das rein Akademische ausarten, sondern auch, weil das Büchlein soviel Tatsachenmaterial für die Beantwortung der Fragen gibt, dass ich es füglich jedem Leser überlassen kann, zu urteilen, wie es ohm gat scheint."^[6]

Ja en la introducció presenta primer totes les teories dels distints romanistes. Comença amb Diez i la seva teoria de la llengua independent:

"Die katalanische Sprache, denn so dürfte man auch der zunächstliegenden Provinz die über den spanischen Osten und die Inseln sowie über die französische Provinz Rousillon verbreitete nennen, steht zur provenzalischen nicht eigentlich im Verhältnis einer Mundart; sie ist vielmehr ein selbständiges, mit ihr zunächst verwandtes Idiom, und nie hat man im Lande, wo sie geredet wird, wie viele seiner Dichter auch provenzalisch sangen, diese Sprache als die literarische anerkannt."^[7]

Segueix contraposant la cita de Gröber que parla d'una varietat provençal: "Das Katalanische gehört zur galloromanischen und nicht zur hispanischen (kastilianisch- portugiesischen Familie); es ist such kein Mittelglied zwischen buiden, sondern eine bloße Spielart des Provenzalischen.^[8]" Cal dir aquí que Gröber, quan parla d'una Spielart no fa ninguna evaluació referent a la jerarquia dels idiomes sinó que per a ell és important el fet que es tracta d'una llengua gal·loromànica i no iberoromànica.

Després presenta les cites de Saroihandy: "Trotz der Unterschiede, dia gegenwärtig vom Kastilischen dia heute in Katalonien gesprochene Sprache trennen, liegt, meinen wir, wohl kein Anlass vor, sie von der Gruppe der hispanischen Sprachen auszuschließen^[9]"

[...]

^[1] Neumann, F., Die Romanische Philologie, Leipzig, 1886

^[2] Calaforra, G, Wilhelm Meyer-Lübke i das Katalanische, Barcelona, 1998

^[3] op.cit., p.26

^[4] Raynouard, F., Grammaire comparée des langues latines, París, 1821, p.XXXVIII

^[5] op.cit., p.XXXIX

^[6] Meyer-Lübke, Das Katalanische. Seine Stellung zum Spanischen und Provenzalischen, p.VII

^[7] op.cit., p.1

^[8] op.cit.

^[9] op.cit., p.2