Màximes i mals pensaments de Rusiñol. Entre l’escepticisme moral i l’aforisme artístic


Essay, 2007

23 Pages


Excerpt

Taula de continguts

Introducció

Rusiñol i la tradició aforística catalana

Els aforismes de Rusiñol

Temes principals i característiques

Conclusió

BIBLIOGRAFIA

Introducció

Màximes i mals pensaments, un recull de dues-centes màximes publicades a l’any 1927, no solament arriba a ser un conjunt de sentències enginyoses de tarannà sociomoral amb característiques aforístiques, pel pensament condensat entre filosofia i poesia, sinó que també mostren el polifacetisme de Santiago Rusiñol a tots els nivells: per una banda, perquè ha tocat la majoria de les Arts, des de la pintura i l’escultura, fins als diferents gèneres literaris com són la poesia, el dietari memorialístic i la dramatúrgia; i, per una altra, perquè Rusiñol també evoluciona en les estètiques i pensament: des del costumisme i modernisme fins al glossador antinoucentista que -amb sarcasme- blasma contra idearis i estils, fins i tot, es pot trobar en el seu nihilisme artístic (afí a la bohèmia decadentista) certa ideologia conservadora, a més d’indicis d’avantguardisme rebel barrejat amb una actitud de combat cívic que marcarà l’art compromès dels anys trenta, com moltes d’aquestes màximes amaguen.

Si Rusiñol havia estat el primer a aventurar-se en l’experimentació de la prosa poètica, Oracions (1897) és un excels exemple, i s’havia endinsat en recorreguts autobiogràfics i descriptius del moment històric viscut, que l’apropen a un vessant costumista, ara, des de la seva mirada poètica d’un Anant pel món (1896) fins al joseplanià Coses viscudes (1928), apareix l’escriptor de la contemplació i de l’aprofundiment de l’ànima humana, perquè Rusiñol a més a més de ser el geni capdavanter del Modernisme, que havia introduït el teatre simbolista europeu a la recerca del misticisme, sap ressaltar la idea de l’artista cívic, en tant que aquest s’erigeix en una espècie de guia social o pensador que marca el debat entre Filosofia i Art a la contemporaneïtat estètica.

Impressions d’aquestes facetes literàries suren a Màximes i mals pensaments (1927), veritables “fulls de vida” o “coses viscudes”, on Rusiñol assumeix tota una tradició a la vegada que aplega pensaments d’experiència personal, compartint amb els poetes romàntics i decadentistes aquest individualisme profètic, però també, amb els escriptors avantguardistes la institucionalització d’una paraula crítica que, amb to irònic i escèptic, arremet contra un estat de coses, a vegades des d’una posició conservadora.

Ja havia assenyalat Josep Pla i després la poetessa Vinyet Panyella en l’estudi sobre l’artista, Santiago Rusiñol, el caminant de la terra (2003), que Màximes i mals pensaments són la fita d’una evolució i sintetitzen una experiència, un «diccionari d’idees que constitueixen el resum del seu pas per la vida» i que en certa forma tanca la seva trajectòria literària1. Rusiñol necessitava en el seu vessant artístic tocar també aquest gènere breu i sentenciós, perquè l’aforisme, com a categoria hereva de la literatura didàctica i de la filosofia, arriba a ser en el nostre artista no solament el punt culminant d’una reflexió existencial -a vegades enginyosa-, sinó també representa un al-licient crític per a posar en qüestió la societat del seu temps, amb la qual cosa ens desvetlla la faceta de l’ intel-lectual modern compromès èticament amb un ideari, a més a més d’albirar la figura d’un escriptor que experimenta amb la imatge avantguardista i el joc metafòric.

Rusiñol i la tradició aforística catalana

Rusiñol amb Màximes i mals pensaments (1927) s’inscriu en la nissaga aforística catalana, una tradició que ve des de les sentències didàcticomorals de l’època grecoromana amb els aforismes de Hipòcrates i les meditacions de Marc Aureli, que els nostres clàssics de l’edat mitjana com Ramon Llull o Ramon Muntaner van tenir en compte, i ressegueix amb la tradició renaixentista amb els inventaris de refranys de Joan Timoneda, el Rector de Vallfogona, Miquel Ferrando de la Cárcel, Jeroni Ferrer de Guissona o els Quatre-cents aforismes catalans (1636) de Joan Carles Amat, fins arribar als reculls de màximes i sentències que es van fer a finals del segle XIX i que Santiago Rusiñol podia haver conegut2: des de l’ Aforística catalana (1883) de Francesc Llagostera i Sala o l’ Aforística social (1903) de José Leopoldo Feu, passant per tota la moda sentenciosa dels noucentistes amb el Glossari d’Eugeni d’Ors com a punt culminant, ja sigui per a criticar-los, ja per encalçar el seu personal tarannà. Tradició aforística que es consolidarà anys després amb l’esperit de civilitat noucentista gràcies al lirisme de Josep Maria López Pico amb Meditacions i jaculatòries (1928), Josep Maria Junoy amb Marginalia diversa (1928) i, fins i tot, Josep Carner amb “L’art de traduir”, aforismes apareguts a la revista bartriana Lletres (al número tercer de juliol de 1944). Un gènere literari que arriba fins a Pere Quart i, sobretot, Joan Fuster com a un dels màxims exponents del que ha estat l’aforisme a les nostres lletres, vessant que trobem actualment en escriptors com Joan Guasp amb Aforismes (1999) i Jaume Mesquida amb Esquerdes (2006).

En Màximes i mals pensaments (1927) s’albira un ressò costumista i popular que Rusiñol mai havia abandonat del tot, malgrat la influència decadentista i el misticisme simbolista. Els seus aforismes comparteixen aquell principi de saviesa que destil-la tota experiència vital que té en el contacte amb el poble i la seva història la principal font d’aprenentatge. Són formes sintètiques de refrany que brollen amagades en nostre escriptor mitjançant tonalitats proverbials en obres poètiques i autobiogràfiques, caracteritzades totes pel tarannà memorialístic, el to de dietari i certa predisposició al suggeriment. Aquests pensaments lírics -definits per certa profunditat- es poden destriar també en els llibres de viatges en què la contemplació del paisatge -tant de la natura com de l’ànima humana- invita a la reflexió i al somni, perquè és en aquest embadaliment d’allò contemplat quan el nostre artista cerca l’essència que s’amaga darrere de les coses. Així, pinzellades d’aquesta faceta admonitòria la trobem per exemple a Fulls de vida (1898), on apareix ja una visió agredolça de la realitat viscuda, que es sintetitza en una emoció o meditació; unes vegades és l’experiència viatgera -traslladada a llibres com Anant pel món (1895)- allò que ens dóna una imatge o impressió que invita a la reflexió; unes altres, és una determinada visió de la vida o l’impacte de confrontació ideològica que pugi tenir -i que deduïm per exemple a L’auca del Senyor Esteve (1907)-, allò que comporta el to gnòmic i categòric, perquè atorga saviesa i cert coneixement de l’existència; fins i tot, aquesta màxima ve envernissada d’ironia i, sovint, caracteritzada per un to humorístic que confereix el joc d’enginy, mostrant un clar enfrontament envers certs dictàmens o modes socials, com va plantejar al seu Glossari en L’Esquella de la Torratxa (1872-1939) del qual molts “mals pensaments” són hereus. Per tant, les Màximes és una obra que s’ha anat gestant al llarg de la seva vida i com a tal mostren el grau d’observació de la realitat, a fi al tarannà pictòric de l’artista, en la mesura que immortalitza l’època i el moment personal sofert per Rusiñol.

No cal dir doncs, que totes aquestes circumstàncies viscudes i “coses vistes” (veritable “llanterna màgica” que després recollirà genialment Josep Pla) desprenen una consciència amarga sobre l’existència i una postura escèptica davant la realitat, trastocada moltes vegades sota la justificació de “mals pensaments”.

Els aforismes de Rusiñol

Màximes i mals pensaments (1927) mostren -malgrat el to de literatura moral i cívica- les preocupacions de renovació literària que havia començat al Modernisme amb experimentacions del poema en prosa, perquè a més a més de resseguir la tradició didàctica de caràcter realista i costumista, Rusiñol s’aventura en el joc metafòric que trobarem en autors hispànics com Antonio Machado, Juan Ramón Jiménez, José Bergamín i, fins i tot, les “greguerias” de Ramón Gómez de la Serna, que apleguen la combinació de metàfora més humor, trets que Rusiñol reuneix per exemple en aquelles màximes que s’omplen de modernitat i lirisme avantguardista com per exemple la CXII: «Els aviadors són uns ocells que, en comptes de cants, porten benzina», que ens evoca al madrileny.

La professora Margarida Casacuberta ja havia assenyalat en l’article “El mite de l’humor russinyolià” com Màximes i mals pensaments (1927) entren en la línia del Glossari particular que “Rusiñol va encetar des de les pàgines de L’Esquella de la Torratxa el 21 de juny de 1907 amb el pseudònim de Xarau, així algunes màximes havien aparegut prèviament en els números del 24 de desembre de 1913 (número 1826) i el del 2 de gener de 1914 (número 1827)” (1996:47)3. En aquests volums doncs trobem algunes màximes que Rusiñol recopilarà anys després al llibre de 1927, però també alguna que va ser desestimada, per exemple al 1826 hi són en certa manera les sentències que parlen del treball (III), els malalts (V), la inanitat d’aprendre llengües (LXXXIII), la honradesa (VII), els capellans (XCV), l’experiència de viatjar (CIV), els filòsofs (CV), la higiene (CLIX), etc., fins i tot algunes com la LXXVIII sobre el lladronici i que sortirà més desenvolupada al llibre; el mateix plantejament de recuperació de les màximes passa amb el número 1827 del 2 de gener de 1914, dedicat a la dona -amb molts articles terriblement misògins-, així és ben clar que recollirà les màximes I, II, XVIII, XLIII, XLV, CXV, CXVI, CXVII, CXXVI, CXXIX, que sortien ja a la revista, però no inclourà altres com per exemple la que diu «El pitjor vici d’una dona és el vici del mirall. Quan s’hi veuen dintre perden el cap».

Per altra banda, en els breus articles de L’Esquella de la Torratxa (1872-1939) , que Rusiñol va publicar al llarg dels anys amb la visió de parodiar el Glossari orsià i fer crítica del noucentisme, trobem una gran diversitat de temes com a punt de mira del seu sarcasme. L’artista va arremetre contra el progrés, els costums socials, la destrucció del paisatge -que implica la modernitat tecnològica-, la lluita de sexes (amb certa misogínia patent), l’oposició entre vellesa i joventut (o l’etern confrontament entre modernitat i tradició), les virtuts i defectes humans com la caritat o el pillatge, etc., temes tots que centraran moltes màximes, a més a més de presentar qüestions d’actualitat com la primera guerra mundial, la defensa d’aliats com França, el pacifisme, l’economia, els propietaris, la crisi, els sindicats, les campanyes electorals, la política, les rebaixes, les mesures higièniques, la grip, els farmacèutics, els metges i malalts, el tabac, el cuplet català, els certàmens, les estrenes teatrals, els filòlegs, els avantguardistes (Marinetti i el tactilisme), etc.

Rusiñol desenvolupa un pensament moralista, presentant sovint un to dogmàtic que és afí a la tradició didàctica, perquè les sentències s’omplen d’aquell tret alliçonador que caracteritza a les màximes, aquestes arriben a ser la “quinta essència” d’un pensament o una experiència, per aquesta raó moltes plantegen temes relacionats amb els costums socials i morals de l’època, on es pot destriar cert enfrontament de Rusiñol amb la realitat contemporània mitjançant el sarcasme, es tracta de l’actitud desenganyada de la vida que autors com Josep Pla ja van assenyalar4, però aquest escepticisme, ben al contrari dels aforismes de Nietzsche o de Joan Fuster, que es defineixen per una objecció al sistema o contra la moral establerta (quasi en actitud consignatària que arriba a la insolència), es presenten en Rusiñol amb un caire més humorístic que ens recorda a Mark Twain, encara que comparteix amb aquests grans pensadors el reconeixement de les misèries humanes i el sentiment de contradicció vital, perquè, al igual que els filòsofs existencials, l’home segueix sent una passió inútil sense solució.

Característiques estilístiques i temàtiques de l’aforisme rusiñolià.

Un aforisme és una sentència breu i enginyosa que amaga un pensament, un coneixement sobre l’existència o sobre els costums socials. L’escriptor expressa una reflexió sintètica sobre la vida, o bé dóna una opinió sobre un model de comportament, inclús qüestiona unes circumstàncies o una experiència viscuda mitjançant una imatge que revela el seu tarannà personal. Els aforismes estan entre la poesia i l’assaig, entre ètica i literatura, condensen en la seva forma concisa una meditació.

L’aforisme comparteix amb les sentències la finalitat moral i ètica, el to dogmàtic; amb les màximes, el caràcter popular i costumista com si fos una unitat completa que recull el saber d’una societat, ja que expressen una norma de vida i una actitud, però l’aforisme és més obert i personal, té un sentit més transcendent en aplegar l’experiència que l’escriptor ha viscut i que interpreta, perquè transmet moments del seu aprenentatge vital. En aquest cas es pot albirar la rancúnia de Rusiñol vers circumstàncies personals com el debat interior entre la llibertat per a dedicar-se completament a l’art i l’ofegament que representava la família (sobretot la sogra), confrontament del qual es desprèn certa actitud misògina i crítica de la vida conjugal, ja que aquesta situació li suposava compromís familiar i abandonament de la seva passió artística. No cal dir, doncs, que ressons de l’experiència matrimonial es poden intuir a màximes com la II: «La lluna de mel és el pitjor temps del matrimoni. Són els assaigs de la comèdia, on es tenen que lligar els caràcters. L’estrena ve al tenir el primer fill. El fracàs pot venir a qualsevol hora», o bé el fet que va comportar el naixement de la seva filla i la responsabilitat familiar que suposa l’esdeveniment, circumstància clarament expressada a la CVI: «Abans d’enviar un fill al món, l’home hauria de senyar-se», dita que amaga també la necessitat de maduració moral i, sobretot, el sentiment de culpabilitat que va tenir Rusiñol en no poder dedicar prou temps a la filla Maria, com va assenyalar Vinyet Panyella en l’assaig sobre el pintor (2003:66). Altres màximes mostren el bagatge de l’experiència educativa: els anys d’aprenentatge i l’opinió que tenia sobre una formació pictòrica de tipus clàssic i academicista com la XXVII: «Les acadèmies de belles arts són bones per a ensenyar-hi, però no per a prendre-hi».

El nucli temàtic és un conjunt divers dintre del llibre. Així, moltes màximes semblen una simple anotació de tarannà pictòric o una meditació espontània i suggeridora que Rusiñol recull com a fitxa d’escriptura per tal que no es perdi en el no res. Malgrat que les màximes fan la impressió de dispersió, aquestes constitueixen un conjunt coherent en la seva agrupació per temes socials, religiosos i artístics. En línies generals, Rusiñol mostra cert tarannà conservador que entra en sintonia amb el costumisme crític d’obres anteriors com L’auca del senyor Esteve (1907). Les Màximes es podrien situar entre la tradició popular i la pròpia experiència del pintor, comparteixen amb les sentències morals el marcat to didàctic i les tècniques descriptives; amb la poesia, les característiques estilístiques i rítmiques: la dialèctica d’una estructura antitètica i anafòrica, el joc del quiasme i la paradoxa, la imatge sorprenent, la bimembració i el paral-lelisme sintàctic, la repetició i la paronomàsia, el políptoton, la comparació i la metàfora, l’humor i la ironia, fins arribar a utilitzar cert desenvolupament narratiu (amb exposició, nus i desenllaç) i -fins i tot- dramàtic, sempre de la mà d’ una omnisciència que mostra les reflexions desil-lusionades de l’autor.

Temes principals i característiques

Els nuclis temàtics principals tracten sobre les relacions humanes: entre dones i homes, amb especial atenció al matrimoni; la política amb motius relacionats amb el poble, el treball i vincles de classe social; sobre la religió i l’estament eclesiàstic; sobre les qualitats humanes, principalment defectes com la vanitat, l’egoisme o la hipocresia; sobre la vida i la mort, amb un nucli important relacionat amb la salut i la malaltia; i sobre l’art i la literatura, on sorgeixen algunes màximes de constitució metafòrica i imatginística. Predomina doncs una temàtica costumista i popular, que trobem ja en florilegis com l’ Aforística social (1903) de José Leopoldo Feu o els Aforismes catalans (1916) de Josep Jordà i Canal, aquest últim en el seu estudi assenyalava que aquestes sentències o “normes de vida” es veien arraconades pels moderns corrents de viure de la societat, a la vegada que feia consideracions semblants a les que fa Rusiñol quan tracta el tema del matrimoni, «Qui es casa per interès, moço de sa muller és» (1916: 24), fet que fa palès el temperament conservador de l’època, però també mostra el seguiment d’ una tradició misògina que es remunta a L’Espill (1460) de Jaume Roig.

Rusiñol desenvolupa així una sèrie de màximes de caire graciós i enginyós que es centren en el tema del matrimoni entre les que destaquen la II -abans esmentada-, la màxima LVII: «Els disgustos, entre promesos, són panes; entre matrimonis són topades», basada en una estructura bimembre i antitètica, igual que la CXVIII: «El millor temps del matrimoni és al començament i al final. Els pitjors de passar són els trenta anys de l’entremig del consorci» i la CXXI: «El casament és embrancar-se; el divorci és tornar-se a embrancar-se», màxima que es veu també embastada per l’anàfora i la rima interna. Entrarien dintre d’aquest grup dites com la CLXXV («El vidu o la viuda que es tornen a casar és que havien tingut un amor interí») i la CLXXXIV, plena d’ironia on contrasta l’antítesi: «La filla d’un matrimoni legítim ja no és filla natural. Deu ser-ho artificial». En relació amb aquest darrer plantejament, cal assenyalar el paper que representa la mare per exemple a la LXVIII: «Les dones són bones mares sense saber-ho. Els fills per ésser bons fills n’han d’aprendre. Generalment, quan en saben, la mare és morta i han fet tard».

Dintre d’aquest bloc conjugal, trobem màximes dedicades al tema amorós amb una clara dosi d’escepticisme, són sentències com la CXXIII: «L’home al qual agraden molt les dones, o en surt refredat o en surt escaldat» i la CXLVII : «El que fa feliç una dona és un bon home. El que en fa felices moltes és un perdut». D’ aquest conjunt es desprèn certa misogínia per part de Rusiñol, si més no una crítica tant als principis d’igualtat de la dona com a les teories en contra del feminisme que s’estan produint en aquell moment i que es pot resseguir per exemple al monòleg Feminista (1903), on ridiculitza l’alliberament de les dones, a obres dramàtiques com La lletja (1905) -on planteja un debat entre l’idealisme i la submissió de la protagonista- i fins i tot a la comèdia La intel-lectual (1909).

El llibre n’està farcit de feridores afirmacions misògines, sobretot quan presenta l’oposició entre home i dona com a entitats rivals i en conflicte, i possiblement intenta deslliurar-se’n quan les nomena des de l’òptica lingüística amb el nom de “mals pensaments”. De totes passades, des del punt de vista temàtic, Rusiñol va parodiar tots els tòpics de la seva època, atrinxerat en la independència artística; per una altra banda, aquestes màximes estan definides des d’un punt retòric per l’estructura antitètica i la comparació, fet que ajuda a configurar el debat, per exemple la dita XI, que presenta a més a més un aconseguit quiasme de fins a tres elements: «La dona que vol imitar l’home, que pensi que fa tan mal efecte com l’home que imita la dona», la XVIII: «La dona vol tenir el peu petit i l’home el cap gros. En vanitat els extrems es toquen», o la XLI: «Els homes conquisten les dones per poder-ho contat als amics. Les dones conquisten als homes per poder-ho amagar a les amigues». Dintre d’aquest conjunt caldria posar-hi atenció a màximes irreverents que mostren el temperament misogin com per exemple la XLIII: «L’home seria l’animal més egoista, si no hi hagués la dona que encara n’és més (...)», la LXI: «Una dona de quaranta anys ja ha fet a tots i un home de cinquanta ja ha fet a totes. El demés són uns quants anys d’il-lusions que ens regala la Naturalesa», la LXII: «L’home que s’enamora d’una dona que té més anys que ell és un arqueòleg», i la CXV: «Hi ha homes que ploren perquè les llàgrimes són de franc. Hi ha hagut èpoques en què les dones ploraven a preu fet». A més a més, podem incloure en aquest grup màximes com la CXXXVI i la CLI, totes dues embastades pel mecanisme de la comparació, ja sigui amb els ocells, ja amb les modistes, mentre la CLV, s’equipara el treball amb el pagament a la bestreta («Les dones del món i els metges operadors són els únics als que es paga per endavant»), màximes on a més de misògines es crítica el mercantilisme burgés.

[...]

Excerpt out of 23 pages

Details

Title
Màximes i mals pensaments de Rusiñol. Entre l’escepticisme moral i l’aforisme artístic
Author
Year
2007
Pages
23
Catalog Number
V962540
ISBN (eBook)
9783346323477
ISBN (Book)
9783346323484
Language
Catalan
Tags
màximes, rusiñol, entre
Quote paper
Francisco Ruiz (Author), 2007, Màximes i mals pensaments de Rusiñol. Entre l’escepticisme moral i l’aforisme artístic, Munich, GRIN Verlag, https://www.grin.com/document/962540

Comments

  • No comments yet.
Read the ebook
Title: Màximes i mals pensaments de Rusiñol. Entre l’escepticisme moral i l’aforisme artístic



Upload papers

Your term paper / thesis:

- Publication as eBook and book
- High royalties for the sales
- Completely free - with ISBN
- It only takes five minutes
- Every paper finds readers

Publish now - it's free